Comentaris

 

 

Noelia Andrade Aranda

Som 3 generacions les que hem anat a l´escola...! l´àvia ,la Lola, jo i avui per 1er cop el meu fill Marc. Són tants els records...! L´àvia només entrar i veure el pati..... quants i quants salts, corregudes no havia fet ella....Jo.... el mateix, la sala de dinàmica amb l´Amadeu, el menjador amb l´Anita que em deia...' anda hija come un poquito más'!, el gimnàs amb la srta Núria....! amb uns minuts, m´ha passat com una pel.lícula pel meu cap..!una escola ferma, amb educació, amb professors competents, crec que tot el que he après és gràcies a ella, hi vaig estar dels 4 fins als 16 anys...! començaria a dir professors i no pararia! A tots ells gràcies! Gràcies a totes les germanes de l´escola! Ara però li toca al meu fill emprendre aquesta nova etapa, de ben segur estarà satisfet d´haver anat a aquesta escola. ...!
Actualment tinc un comerç a la vila des de fa 16 anys! l´àvia Lola la tenim jubilada i amb moltes ganes de cuidar el seu nét!


Gemma Badia Casarramona     26-5-1964

 

Sempre he estat molt contenta de que els meus pares decidissin portar-me a l’escola VEDRUNA, vaig començar quan tenia 4 anys i vaig plegar a 2n de BUP. En aquesta escola he estat molt contenta  i recordo a tots els professors i encara amb molts d’ells quan ens trobem fem petar la xerrada.

Una anècdota que explico sempre a tothom, quan feia 7è i 8è de bàsica, hi havia a l’escola la Gna. Eugènia que era molt rondinaire i molt severa, però em feia molta gràcia la seva 'calle tontodromo' que les noies de la meva època recordareu que segons ella era el carrer Sant Pere, perquè deia que només fèiem tonteries de 'arriba a bajo y de a bajo a arriba'. La seva teoria era que no calia passejar-nos tant per aquest carrer i que calia estudiar més història. Al final hi vaig acabar sent amiga. Petons a tots.

 


Ma. Rosa Carbonell i Chueca 
El meu pas per l’Escola va ésser una experiència intensa i gratificant, sobre tot mirat des de la distància i amb el pòsit del temps. Vaig entrar al centre el 1972 a 2n de bàsica i hi vaig romandre fins a 3r. de BUP. D’aquesta època són els meus records més entranyables. Penso en aquells nadals monocroms i amb flaires atemporals, la felicitat que vaig sentir de poder anar a l’Hospital dels avis a portar els presents recollits a l’escola. També m’emociona recordar aquelles taules de gimnàstica, preparades amb tanta paciència per la Núria Cabana o les convivències al Santuari de la Gleva. Fets, moments, vivències, que són passat, present i alhora futur i que sens dubte em van fer la nena, l’adolescent, l’adulta i la mare que ara sóc.



Ma. Teresa Chueca i Riera

Vaig ésser alumna de l’Escola Ntra. Sra. del Carme des de l’any 1.949 fins al 1957. Recordo bons moments en aquells difícils anys de la postguerra, les amistats que m’han acompanyat en el meu trajecte vital, d’altres que pel camí s’han perdut i sobre tot el bagatge lleuger però important que em van fer com la persona que sóc

 


Joan Ferrer i Godoy (Sant Joan de les Abadesses, 16/2/1966) 

 

Vaig estudiar (o assistir) a “les Monges de Ripoll”  —així és com s’anomenava, d’una forma col·loquial, el col·legi Vedruna de Ripoll— des del setembre de l'any 1980 fins al juny de 1983. Aleshores s'impartien els tres cursos de Batxillerat Unificat Polivalent (BUP), inicials de sonoritats més pròpies de la fauna canina, que no pas del món de l’ensenyament. De fet, però, era una denominació ben apropiada i definitòria del comportament d'alguns que assistíem a les classes i que sovint fèiem l’animal. Teníem bon cor, això sí, però una mica bèsties sí que ho érem. 

Tot va començar a mitjan mes de setembre de 1980, quan un grup de nois i noies, enclaxinats i nets, vam ser convocats al refugi de Vallfogona, per fer una jornada de convivència. Alguns ja veniem de col·legis mixtes, però la majoria provenia d'escoles on encara es practicava la segregació sexual. El xoc, evidentement, prometia moltes situacions dignes d'estudi per a la història de la pedagogia. Així ens vam conèixer els qui romandríem tres anys junts dins una escola de Ripoll, “el de les germanes Carmelites”. I, perquè amagar-ho, alguns, des d’aquell dia, ja vam anar “orella drets” rere una mossa: llarg i tortuós camí —aquest de l'adolescència— d’obligat recorregut i de final imprevisible!. 

Estic orgullós, amb quaranta anys a l’esquena, d’aquella època; si no ho digués així, sincerament, seria un gran hipòcrita. Sé que hi ha gent que odia aquells anys, aquells mestres i aquells companys. Són ben lliures de fer-ho i, fins i tot, els respecto i els entenc. Però jo no. Tinc un record inesborrable de tots amb qui vaig compartir els tres anys de l’esclat de la vida, els tres anys de les transformacions —físiques, s’entén—, els tres anys de definir-te com a persona, els tres anys durant els quals comences a construir-te el futur...  

Concretar noms i no fer-ho amb altres és potser una mica injust. Tanmateix, això no és excusa per esmentar a l’Antoni Llach, un gran comunicador, un mestre —amb majúscules— per la manera tant fàcil de fer-nos entendre les ciències i alhora, per aquells somriures, amb cara de cercle perfecte, de compàs, coberta per barba a voltes un xic desmanegada, ametllant els ulls, tancant-los gairebé del tot, i tibant les comissures dels llavis. A mi em va encomanar aquella visió crítica i al mateix temps irònica, potser excessivament cínica, d’entendre les coses més trivials de la vida (quan se’n “fotia” d’una nostra resposta, era el zenit del seu humor flegmàtic). Sé que a estones és poeta —a més d’haver-se embolicat en política—. A vegades, quan veig la pel·lícula “El club dels poetes morts”, l’actor Robin Williams em recorda en Llach i em transporto a aquella època, marcada per l’acne juvenil, els Bee Gees i el Forat —tètrica catacumba ripollesa, aixopluc de fantasies i seu notarial d'eternes promeses—.

 


Carme Font i Feixas  Vaig estar a l'escola el període1947 - 1957

 

Un dels molts moments viscuts en el meu col·legi, del que tinc grat record, va ser una representació teatral de les que fèiem periòdicament.

L’Hermana Catalina, coneguda com l’Hermana de Música, era l’encarregada de dirigir l’obra. Aquesta havia de ser un drama, i el paper que m’assignaren era fer de jutge.

Per a la representació es preparà com era habitual l’escenari; s’ajuntaren les taules de la classe, i per sobre s’hi posava una gran catifa; també s’instal·lava un decorat al fons, i una espècie de bastidor des d’on sortirien els actors. La platea la formaven les cadires de l’aula ¡I a esperar la representació!

Atès que el meu personatge havia de desprendre certa serietat, em van posar un bigoti i un barret; a més, una gavardina del meu pare, tipus les que feia servir Humphrey Bogart en les pel·lícules. Només hi havia un petit problema, jo medeixo 1,52 m i el meu pare 1,80 m. No cal dir que sobrava gavardina per tots costats, en especial de llargària.

En sortir a l’escenari vaig entrebancar-me amb la gavardina i la catifa; vaig anar de nassos per terra. L’hermana Catalina, com aquell que res, va dir-me “boba mas que boba, vuelva a salir”. La frase era en castellà ja que aquest idioma era l’únic que es parlava a l’escola. Així ho vaig fer. No cal dir que vaig tirar per terra l’obra, que havia de ser un drama i es convertí en un sainet; el públic crec que aquestes alçades encara riu. Ah!!!! i era ple.

 


Cristina Martín 

Fa ja alguns anys que vaig deixar de estudiar a l'escola Vedruna,però,quan faig un cop d'ull enrere,em venen al cap molts records,potser els que més tinc intactes son aquells dels últims anys que hi vaig estar,o aquells que m’han marcat per tota la vida. Recordo professors amb melangia,moments,sortides,actes, companys...A mi el que més m'agradava sens dubte era quan fèiem els Jocs Florals,dels quals en vaig ser guanyadora dos anys,un d'ells el de la foto,em va entregar el premi la Marta Farrussola. Jo no era una alumne ni molt menys exemplar,era tot el contrari,no m'agradava estudiar,i els professors m'escrivien notes immenses a la agenda. Miro enrere i penso que m’hagués agradat aprofitar més el temps quan estudiava,l'escola Vedruna es per a mi una escola exemplar. M'agradaria donar les gracies a tots aquells professors que s'esforçaven perquè jo fos una bona alumna, i dels quals en guardaré sempre un bon record. Recordo a la Maribel,que sempre s'oferia a traure’t les dentetes de llet quan se t’estaven a punt de caure o aquells comentaris amb lletres enormes de color vermell als exàmens,que deien divagues o zeros que ocupaven una pagina sencera de la Raimi,o la taula periòdica que al final em vaig acabar per aprendre i que avui encara recordo amb en Jordi Munell...També recordo les Jornades Esportives,o quan érem petits i fèiem el fluor a classe...moments..professors..vivències...tot un munt de records se m'acumulen a la memòria. Però sens dubte el que sempre recordaré eren les ganes que posava tothom a tot el que es feia. Cada valor que vaig aprendre a l'escola... 
Des de llavors a passat molt temps...i m’ha canviat moltíssim la vida. Tinc un fill de dos anyets i de ben segur que quan sigui una mica mes grandet li explicaré les meves vivències a l'escola Vedruna,però segur que com ara,al recordar-ho tot,no podré deixar de somriure. 
Gracies a totes aquelles persones que han format part o que segueixen formant part de l'escola Vedruna.

 

 


Em dic Nura Moussalam Merino  , tinc 23 anys, i vaig passar bona part de la meva infància a  l’escola Vedruna de Ripoll. vaig començar a sisè de Primària, amb tan sols 12 anys, era una noia molt entremaliada, sempre reia a classe, em portava malament, em posaven notes a l’agenda pels pares, ja que no hi havia manera de controlar el meu comportament, fins que finalment, vaig descobrir que estudiar és molt més important del que pensava amb aquella edat, jo vaig ser de la primera promoció de l' Educació Secundària Obligatòria, i va ser on vaig descobrir la meva veritable vocació: la sanitat... i així, mica en mica vaig tornar-me estudiosa i responsable, treia bones notes (menys en les matemàtiques, que per mi eren la meva assignatura impossible, tot i anar amb professores particulars, bé, sempre hi ha alguna assignatura que se’ns resisteix...).

Un cop acabada l' E.S.O., vaig fer Batxillerat, ja tenia clara la carrera que volia fer: Infermeria.... vaig passar els nervis de la Selectivitat, però finalment, ho vaig aconseguir, ja podia estudiar una carrera universitària! 

És així, com ara dono les gràcies a tots aquells professors que em renyaven i s’esforçaven perquè fos una bona alumna, i finalment ho van aconseguir, gràcies a tots!! 
Ara sóc infermera, i treballo a Olot, a urgències...

 


Irene Payet . Cadascuna de les nostres vides forma part d’una història, i la meva, procuro mantenir-la sempre viva, perquè en moments difícils m’ha ajudat a superar moltes vicissituds de la vida.

Els meus pares, empordanesos de soca-rel, el pare de Verges, i la mare de Palafrugell, vingueren a Ripoll a finals de l’any 1951 i s’instal·laran a casa de la germana del pare, la meva tia Quimeta, que feia ja uns anys que n’era casada a Ripoll.

El dia 5 de gener de l’any 1952, Mn. Pere Bonada els casava al Monestir de Sta. Maria de Ripoll. Aquest mateix any, la Verge de Fàtima va fer un recorregut per Espanya, i el mes de maig va arribà a Ripoll, aquell dia la meva mare i la meva tia Quimeta fent-se un lloc entre mig de la gran multitud, aconseguiren abraçar-se fervorosamenta a la imatge de la Verge, la mare, em duia dins de les seves entranyes, i estic plenament convençuda de que va transmetre'm aquell fervor, ja que tinc una gran devoció per la Verge de Fàtima. Gelosament, guardo la foto d’aquell dia. A la meva mare, li agradava molt d’explicar-me les seves primeres vivències a Ripoll, i una de les coses que més em va impressionar, és de la manera com m’explicava que aquell dia, Ripoll desprenia una olor i una llum especial.

El 20 d’octubre d’aquell mateix any vaig venir al món, va ser a l’hospital de Campdevànol, el part es presentava un xic complicat, ja que vaig néixer dempeus, el pa sota del braç no li duia, de ben segur que ja me l’havia cruspit, perquè ni més ni menys que pesava cinc quilos.

En aquesta foto tenia quatre anys, concretament fou quan els meus pares de manera mol encertada varen matricular-me a l’escola Vedruna, a l’octubre de l’any 1956. Entre totes les coses que tinc per agrair-los, aquesta és una d’elles, l’haver optat per aquesta escola, perquè les germanes Carmelites tinguessin cura de la meva formació.

En ella vaig viure la meva infància i l'adolescència, són molts els records que en tinc, tots bonics i positius, fins i tot alguns de molt emotius, ja que hi ha una bonica i tendra història que té a veure amb la meva infància i la germana. Rosalia, a la qui jo, sempre, havia dit mare. Malauradament, va morir molt jove, però el seu record viu em mi. Per més capacitat de síntesi que tingués, resumir tanta concentració de records amb un curt espai és complicat, encara que reconec, m’agradaria despullar aquest records vestits de sentiments.En fi, el relatar aquest records m’ha estat fàcil, però, contenir la emoció, certament que no.

Crec que l’escola ha tingut un bon encert en posar aquest apartat al serveis de tots els exalumnes, així doncs, l’aprofito per fer un petit homenatge, a totes aquelles monges que en diferents etapes de la meva vida, varen contribuir a la meva formació.

Per ordre: les germanes, Josefa, Rosalia, Loreto, Maria, Teresa, Ventura, Constància, Antònia Mª, i, Josefina, i no puc obviar a les dues superiores que durant aquestes etapes, tingueren la responsabilitat d’estar al front de l’escola, la Mare Montserrat Castells, i, la Mare Maria Torra. Una abraçada per a tothom.

 


Em dic Antonia Prat Costa  i volia deixar constància del meu pas per 
l’Escola. Van esser uns anys entranyables, mitja vida, des de la promoció 1966-67 fins a la 1981-82.

Una salutació a tothom.

 


Em dic Raquel Puig Carles  tinc 22 anys.Només intentava alimentar els records, potser amb un aire de melancolia he arribat fins aquesta pàgina per recordar les imatges de l’escola que em va veure créixer, de sobte em trobo escrivint aquestes paraules com exalumne, és estrany mencionar-me com “exalumne” no fa tants anys que vaig sortir de l’escola i la gran part dels meus records encara formen part d’aquesta.La vida però, ha continuat endavant, hem canviat, hem avançat…

Bé, crec que ja n’hi ha prou de retornar al passat, és hora de parlar del present. Es pot dir que no era una estudiant exemplar a l’escola però a dia d’avui estic orgullosa d’haver arribat a ser educadora infantil. Actualment estic treballant com auxiliar d’educació especial al Ceip Pirineu i a la llar d’infants Verge de Núria de Ripoll. Així doncs, només em queda agrair a tots aquells professors que van dedicar tant de temps amb nosaltres i dir que a part dels meus pares, aquesta escola em va ensenyar els millors valors que podré aprendre mai.

 


Mª Teresa Vila i Soler. Vaig començar a anar a l’escola Vedruna a l’any 1930, quan tenia vuit anys d’edat. Recordo que em vaig sentir molt feliç quan la germana Maria em va dir que formaria part del cor de l’escola. Cantàvem tots els dies de festa. El mes de maig el dedicàvem a la Verge Maria i el mes de juny al Sagrat Cor.

 

M’agradava molt fer mecanografia i també tenia un especial interès per la gramàtica. Molts diumenges anava amb la meva germana a passar la tarda a l’escola. Llegíem, fèiem els deures i conversàvem amb les Germanes.

Al juliol de l’any 1936, en esclatar la guerra Civil, es va acabar la meva època escolar.




També et pot interessar...

ESTIL EDUCATIU

La pedagogia de les Escoles Vedruna és una pedagogia amb estil propi que gira al voltat d'un eix: la valoració de les persones i les relacions inte...

llegir més »

ELS NOSTRES BLOGS

CLICA AQUÍ i podràs veure tots els nostres blogs. N'hi ha per triar i remenar. Alguns són monografics, dedicats a temes que hem treballat a difere...

llegir més »

PREINSCRIPCIÓ curs 2017/2018

ESCOLA VEDRUNA...la única oferta 0/16 anys de la comarca.  Una opció amb molt de futur!   Del 23 de març al 4 d'ab...

llegir més »